Jo sóc l’enamorat d’un ideal sublim;
Jo sembre les idees entre les multituds;
Prò els febles, temerosos de no arribar al cim,
Resten al meu costat indiferents i muts.
Jo sóc l’enamorat d’un ideal sublim.
Jo vull ànimes fortes i cors reblerts d’amor,
Per a que m’acompanyen en l’espinós camí;
Sofertes en les penes, dures per al dolor,
Ardides en la lluita i orbes en el destí.
Jo vull ànimes fortes i cors reblerts d’amor.
No hi ha una ànima lliure, ni un cor enamorat.
I sóc un incomprés entre la multitud;
En un desert d’esprit em deixen isolat;
Malalts d’idealisme, pobres de joventut!
No hi ha una ànima lliure, ni un cor enamorat.
Clamant pels irredempts he malversat la vida
I ni una sola veu d’amor m’ha aconsolat;
El meu pit mostra oberta la sagnanta ferida
I batega anguniós el meu cor llatzerat.
Clamant pels irredempts he malversat la vida.
Ta màscara, oh ciutat!, m’omplena de dolor;
Et manca arrel i afany i un ver idealisme,
Ni l’odi et fa vibrar ni et fa glatir l’amor,
I sense adreç ni alè camines a l’abisme.
Ta màscara, oh ciutat!, m’omplena de dolor.
Ànima, companyona, fes-me forta la vida!
Jo lluitaré isolat, que és la meua fe,
I em donarà coratge cada nova ferida,
I el dol i les espines del cor m’arrencaré.
Ànima, companyona, fes-me forta la vida!
De Miquel Duran i Tortajada dedicat al poeta Enric Navarro i Borràs
