Manuel Sanchis Guarner

Un dia com hui fa 100 anys nasqué Manuel Sanchis Guarner, signant de les Normes de Castelló, coredactor del Diccionari Català-Valencià-Balear, fundador de l'Institut de Filologia Valenciana, Doctor en Filosofia i Lletres i Llicenciat en Dret. Les nostres Universitats li reten enguany el seu homenatge. Jo el voldria recordar des del punt de vista d'un escriptor proper al meu poble, un novelder, un excel·lent filòleg i expert en la sociolingüística de les nostres comarques, membre de l'Institut d'Estudis Catalans. Si més no va publicar 'Alacant: la llengua interrompuda', un magnífic treball realitzat per l'autor on s'estudia la situació del valencià en esta ciutat, el qual és molt recomanable per saber quines són algunes de les raons. La llengua no passava de pares a fills. Us deixe amb la lectura del text de Brauli Montoya:

És un honor per a mi que el professor Antoni Ferrando m'haja invitar a participar en aquest volum en memòria de Manuel Sanchis Guarner fet a base de "treballs de persones que van tenir relació de col·laboració o d'amistat amb l'homenatjat". Hauria de començar dient que vaig conèixer Manuel Sanchis Guarner d'una manera providencial, ja que, només mig mes després, el mestre de tots els filòlegs valencians moria a València. Emperò, també he de dir que el nostre no va ser cap encontre casual sinó que va tenir lloc amb motiu d'un acte acadèmic en què tant ell com jo n'érem part fonamental. Es tractava de la lectura de la meua tesi de llicenciatura i Sanchis Guarner presidia el tribunal que l'havia de jutjar. L'acte va tenir lloc a aleshores encara jove Universitat d'Alacant el 2 de desembre de 1981, ara fa quinze anys.

El dia anterior a la lectura, el primer de desembre d'aquell any, al vespre, vaig ser jo qui va anar a rebre'l a l'estació de ferrocarril d'Elda-Petrer. Potser no era allò més convenient que l'anàs a esperar el recent llicenciat que havia de ser jutjat per ell mateix al dia següent, però en aquell temps, quan encara els departaments de filologia catalana a les universitats valencianes eren "virtuals" i la nostra llengua era absent dels currícula escolars, els "quatre gats" que érem en "això del valencià", segons l'expressió popular dels mateixos valencians, ens havíem de repartir la feina entre tots. A part d'això, el corrent de complicitat que fluïa entre els iniciats en la causa valencianista -amb més motiu si havíem optat per una professionalització en l'ensenyament de la llengua- ens feia passar per damunt d'aquests convencionalismes a l'espera d'uns temps que esperàvem de normalitat acadèmica.

Aquella nit Sanchis Guarner va sopar a ma casa, a Novelda. Imagineu quin honor per a un jove valencianista de poble, llicenciat en Filologia Catalana, amb 25 anys, acabat de casar, rebre a sa casa un pròcer de la valenciania i filòleg eminent del català! Quina satisfacció, poder-lo atendre i, sobretot, poder invitar els amics i companys de Novelda -oh, vanitat- perquè vingueren a admirar el personatge que jo m'havia portat a casa! La conversa va fluir d'una manera didàctica, com no podia ser d'altra manera, dels llavis d'aquell honorable professor de la capital que s'havia fet un lloguet entre les seues innombrables ocupacions per a passar una vetlada amb nosaltres.

Al matí següent vam partir cap a Alacant. Primer vam acudir al despatx d'un alt càrrec d'una caixa d'estalvis per a qui jo treballava en aquell moment. Sanchis Guarner hi anava a demanar-li una major atenció i dedicació de l'obra social que dirigia envers la nostra cultura. Després ja vam poder fer cap a la Universitat; allà ens esperaven els professors Lluís Alpera i Francesc Gimeno, codirectors de la tesina objecte de lectura i conspicus representants de la llengua catalana en el jove centre universitari alacantí. Cal dir que l'acte acadèmic no va transcórrer amb la normalitat habitual en aquests casos, ja que la sala estava plena de gom a gom. L'excepcionalitat que constituïa la lectura d'una tesi en català va atraure un públic divers i "almogàver", no solament interessat per la lingüística, on no va faltar, fins i tot, algun periodista. Sanchis Guarner no va defraudar els assistents, als qui va obsequiar, a més de les seues intervencions en la lectura de la tesi, amb una conferència sobre "Els problemes lingüístics del País Valencià durant el Barroc".

Acabat tot el protocol acadèmic i passats ja els nervis de rigor en aquestes situacions per la meua part, vam endreçar la carretera d'Agost a la recerca i captura de la gastronomia local, amb sorpresa per part de Sanchis Guarner, qui ens va expressar que ell suposava que, com a molt, aniríem a fer-nos un vermut. Els gaspatxos manxecs, un plat fet tradició i millorat molt a les terres alacantines, van acompanyar la nostra taula, on no va faltar la visita del canterer i il·lustre valencianista agostenc Emili Boix, qui, com havien fet els novelders el dia anterior, no va perdre l'ocasió de departir uns moments amb el mestre. Faltant ja poc temps per al tren de tornada a València, de bell nou vaig acompanyar Sanchis Guarner a l'estació d'Elda-Petrer, on, per poc, no perd el tren, entusiasmat com estava contant-me les excel·lències d'un llibre que acabava d'aparèixer.

Al cap de quinze dies d'allò, una amiga d'Acció Cultural em telefonava a primera hora del matí a la Caixa per a comunicar-me que el nostre admirat mestre acabava de faltar la nit anterior. La tristor em va deixar trasbalsat per uns dies; després em vaig consolar pensant que, almenys, pobre de mi, l'havia pogut conèixer uns dies abans del seu traspàs. Sempre que llegira una cosa seua me'n recordaria del seu tracte amable, la seua veu sense estridències, didàctica i respectuosa amb tothom, inclosos els enemics declarats.

Ara, quinze anys després, el recorde des de Mallorca estant, on m'han portat circumstàncies diferents, en la forma, a les que el van fer venir, a ell, ací, però semblants en el fons. Per això, al corrent de simpatia que em lliga a la seua personalitat pel moment i la situació en què el vaig conèixer, s'afig ara el fet de ser un altre valencià que, com ell, viu i exerceix la seua professió en aquesta -realment bella- illa de la Mediterrània catalanoparlant, amb el cor partit entre els mallorquins que m'han acollit i el País Valencià que mai no oblide.

Aquest text és un extracte de l'obra 'Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d'un filòleg' d'Antoni Ferrando i Francesc Pérez Moragon, editat l'any 1998. Podeu seguir els homenatges a Manuel Sanchis Guarner pel Twitter amb l'etiqueta #SanchisGuarner100.